ELS NOSTRES PERQUÈS
Tres de les paraules preferides de L’ÚLTIMA FINESTRA podrien ser passió, dissidència i rebel·lió. Hi ha un brunzit -el del racisme, el masclisme, el sexisme, l’homofòbia, el capacitisme, la consciència de classe i totes les injustícies que desconeixem- que ens interpel·la directament. És aquest mateix brunzit el que ens impulsa contínuament a intentar fer d’altaveu d’aquells qui no poden parlar, reivindicar el talent femení i mantenir una mirada atenta i transversal envers l’art.
Ens fem nostra la petita escletxa de llum que, poc a poc, s'obre pas entre la por al canvi que tant caracteritza la nostra societat, per fer lloc al què fins ara s’amagava a l’ombra de la representació audiovisual. Sacsejar el nostre públic de la forma més literal, a vegades per remoure’ls la consciència, però sobretot per oferir-los històries que esdevinguin abraçada.
Com a persones amb discapacitat, una de les realitats que anhelem exposar és la dels oblidats sense braços, les mirades que no hi veuen, les cames que no hi senten, les coixes que no corren, les paraules rudes que ens dediquen, le histèriques, les malaltes, les pacients, les discapacitades.
La discapacitat no és tant tabú com fa uns anys, però encara preval sobre la societat un discurs condescendent i reduccionista. Escrivim històries protagonitzades per persones amb discapacitat, però volem evitar que el focus de la peça sigui aquest i és justament aquí on rau la seva essència i radicalitat. Aquesta, és una forma de crítica social cap a tots aquells productes artístics i audiovisuals que narren les nostres diferències com a un tot, i que s'obliden que, com qualsevol persona d'aquest món, podem ser les protagonistes de totes les històries. Juguem amb els cossos, les llums, els silencis, la música i els espais, per establir noves maneres de fer arribar les seves paraules, per crear un idioma fet a mida per a totes i deixar que aquells cossos normalment censurats a la a societat, trobin finalment el seu propi lloc. El nostre objectiu és normalitzar-la introduint-la com un element més, per mostrar-la en la seva totalitat; ensenyar els moments en què es fan més palpables les limitacions de la nostra societat, però sobretot mostrar aquells on deixa de tenir protagonisme i simplement esdevé en un adjectiu més -simpàtica, fanfarrona, alta, xula, peus plans, discapacitada, caparruda, nas d'espiga -.
Les històries sovint han estat articulades des del discurs patriarcal, fomentant canons i estereotips que s’allunyen de la realitat de les dones. Considerem que aquest és el nostre moment, que per fi hem de poder ser nosaltres les que parlem de nosaltres mateixes, de les nostres vides, els nostres cossos i les nostres relacions. Procurem aixecar projectes amb una perspectiva feminista, perquè les ties, tinguin el camí i l’espai per allunyar-se de les mirades que jutgen, les normes que mutilen, les cares i cossos que es repeteixen, i un cop a l’altra banda de tot, mirar-s’ho de lluny i arrencar a córrer cap a les càmeres i escenaris a cridar la seva veritat.
En definitiva, creiem que l’art ha de tenir una dimensió social, política i de classe, amb un objectiu si no transformador, de reflexió, i les pantalles i els escenaris esdevenen els espais perfectes per posar sobre la taula les preocupacions contemporànies de la societat. És el brunzit -el del racisme, el masclisme, el sexisme, l’homofòbia, el capacitisme, la consciència de classe, i totes les injustícies que desconeixem- el que ens impulsa a crear relats humans i socials, que despertin noves sensibilitats i emocions en tot aquell qui les consumeixi.